Estiula – “Qualsevol dia” (Microscopi, 2018).
ABANS
Abans que ens immunitzi la desfeta,
i que tu pronunciïs el meu nom,
abans que ens omplim de falses promeses,
abans que el nord perdem per tot això.
Tapada s’ha quedat aquesta ampolla,
ocult ens hem deixat el nostre encís.
El desig va parant de porta en porta,
però ha passat de llarg del nostre pis.
Abans que parlem de les revoltes,
abans dels compromisos del demà,
abans de tot això, escolta el meu consell,
que no hi ha res que no es pugui aturar.
Parem motors, abaixem les veles,
deixem que freni el nostre bot.
Mirall reflex, d’aigües serenes,
surant suau la nostra sort.
Closca de nou, que a la intempèrie,
la porta el vent sempre a bon port.
Busquem la pau, del mar, sirena,
que sempre està dintre del cor.
Abans que ens sorprengui la tempesta,
i ens cali el fred fins dins del moll de l’os,
abans que ens sembli que el got sempre vessa,
tanquem l’aixeta, oblidem tot l’esforç.
Abans que els dos fugim buscant drecera,
o ens trobem en camins equivocats,
abans que trepitgem la carretera,
o ens refugiem en el nostre passat.
Abans de tot això et voldria dir,
que el que sentim no és nou i ho saps prou bé,
que no ens embriagui l’olor dels altres vins,
si en queden per tastar al nostre celler.
QUALSEVOL DIA
Qualsevol dia,
això s’haurà acabat,
s’haurà tornat tot fosc,
i hauran cremat les naus.
Qualsevol dia,
deixarem tot això,
potser ho haurem buscat,
o inclús mig desitjat.
O no sabent-ho,
de cop haurem caigut,
en un silenci llarg,
d’absència i soledat.
Sense triar-ho,
ni haver-ho imaginat,
qualsevol dia,
l’avui s’haurà acabat.
L’escuma de l’ahir que va brillar amb el sol,
des de coberta veig que es va difuminant,
donant cops el timó,
que marca rumbs estranys.
I l’horitzó llunyà al final d’aquest mar,
que mai sembla arribar, el gran interrogant,
i enmig està el present,
i totes les opcions que tenim al davant i que haurem de triar.
Qualsevol dia,
ens sorprendrà el demà,
potser serà per bé,
potser serà per mal.
Qualsevol dia,
el dubte haurà acabat,
amb la seguretat,
del que dicta l’atzar.
Amb la certesa,
de no poder triar,
ens haurem allunyat,
d’aquesta realitat.
Qualsevol dia,
tampoc ens seguirà,
l’ombra d’aquest ocell,
fidel acompanyant.
FLAMA EQUIVOCADA
La tènue llum que se m’apaga,
espurnes d’un déu menor,
són ametlles que amargues,
deixen un mal sabor.
Va podrir-me les arrels,
la teva aigua contaminada,
impregna encara el meu alè,
un gust de ràbia acumulada.
No vaig imaginar-me el cop,
tampoc les llàgrimes que em cauen,
d’uns ulls que alegres van brillar,
un dia que ara ja és llunyà.
I mentre marxo,
de l’infern que has deixat,
m’allunyo tot buscant les claus,
de portes que has tancat.
No m’allibero,
del bosc que em té atrapat,
buscant les cendres,
d’espines que han cremat.
I preocupat per oblidar,
tot implorant nous horitzons,
obrint l’escletxa del demà,
des d’on t’intento imaginar.
I on l’abandó escriu els seu vers,
t’he vist plorant al seu racó,
alliberant-me de tortures,
demanant el meu perdó.
No ho trobes, tot plegat, absurd?
No creus que hauria d’afluixar?
No trobes que la indiferència
et dona el mateix resultat?
OBSOLESCÈNCIA PROGRAMADA
Vas mostrar l’opció de funcionar,
quan després d’il·lusions i papers d’embalar
vam brindar amb copes i amb molt xampany.
No vam poder estar més agraïts,
a l’esclau que, fidel, ens va solucionar
tan feixugues tasques de la llar.
Tan bé ho vares fer, silenci teu,
que ens vam acostumar a no notar-te pas
i a pensar que mai ens pots fallar.
Però ara no podem entendre res,
després que un soroll sec anunciés el pitjor,
el temps passa i no es veu solució.
Hi ha algú que està rient,
sentim les veus.
Algú movent els fils,
d’on tots pengem.
L’obsolescència
l’han programada
perquè t’espatllis
quan ells ho diuen.
L’obsolescència
l’han programada
perquè ens amargui
el teu mal riure.
L’obsolescència
l’han programada
i ets de bon veure
i ets de mal viure.
Semblaves ben fet, ben fabricat,
sòlida la carcassa, agradable a la pell,
molt robust, ens vas enamorar.
I ho vam comentar, lluna de mel,
no serem mai conscients de la sort que tenim,
poderós món industrialitzat.
Què ha passat amb tu, amor trencat?
Ser estimat per diners té un nom que tothom sap,
ens ho hauríem d’haver imaginat.
I ara, al teu davant, tall en canal,
tornavís tremolós,ombres fosques, circuits,
sé tan bé que no et podré arreglar.
ELS TEUS OCELLS
L’aire et demana permís
per reflectir l’encís
sobre la teva tela.
L’aigua que es vol barrejar
amb el color adequat
t’espera amb impaciència.
La terra que has estimat
i que amb dolor has deixat
plora per enyorança.
I el foc, el foc el portes dins,
arrossegant instints,
flama que no descansa.
Em pregunten per tu l’olor de la rosada
i el dibuix de les llums suaus d’aquesta albada.
He caminat molt lluny, per poder retrobar-te,
per camins plens de pols, per valls i per muntanyes.
Mai amiga has tu set, de gaires realitats,
reflectint altres vides al teu curiós mirall.
Abric que et protegeix, del fred exagerat,
porta d’una vitrina, que oberta t’has deixat.
I em sembla, a mi,
que escolto el teu respir
en melodies i cançons,
que els teus ocells m’han envoltat
quan tu ho has demanat,
obrint-me els horitzons.
M’ensopego en l’amor, arronso la mirada,
no havies pas pintat, foscor en aquest paisatge.
Tenim amic comú, la set de l’enyorança,
per vides que no han set, per somnis d’esperança.
Tu, per la corda fluixa d’un món imaginat.
Jo, tot buscant la clau dels cors que ens has robat
per adonar-me aquí, pel vent despentinat,
traçant el teu retrat, del molt que t’he estimat.
CABELLS NACIONALS
El dia d’arribar
plovia als finestrals
del passadís de l’hospital.
Un gran Mercedes fosc
a fora va aparcar,
el pare en surt clenxinat.
Amb els altres germans
també havia fet tard,
un naixement no és important.
Les feines de govern
s’han de prioritzar,
som al Madrid del general.
La mare coneixia el seu paper,
i el va saber dur a terme seriosament.
Un jou amb fletxes van ser els teus valors,
els que mai deixaràs de predicar.
Són negres,
com les frases que dius,
i brillen
a la llum del plató.
Són rígids,
com l’audiència que et sent,
i amb caspa,
els cabells nacionals.
La infància et va passar
llegint els teus herois
en aquell pis de sostres alts.
La forma de parlar,
el gest d’anar sobrat,
van anar sortint de natural.
El dogma per xarop
que et fa sentir tan bé
va fer senzill anar escalant
i el camí tortuós
al cim d’aquest mitjà
es va tornar un camí ben pla.
I donant-te el teu pare un cop de mà,
el vol vas aixecar ràpidament.
Un jou amb fletxes van ser els teus valors,
els que mai deixaràs de predicar.
BLUES DE LA NIT
Vaig enamorar-me
de qui no podia,
fins a perdre el cap,
el seny i l’orgull,
i vaig ser estimat
per qui no volia,
que no vaig saber
veure amb altres ulls.
Però el que he après de tot,
gairebé no res,
és que aquests errors
jo repetiré.
Alguns cops m’enfonso
en aigües pantanoses,
fins a veure negre,
fosc, el meu destí.
I volo a vegades
per sobre dels núvols,
els estels guiant-me
enmig de la nit.
Però el que sé segur,
ho veig ja molt clar,
és que els peus a terra
no arribo a posar.
M’he envoltat de corbs
seguint-me les ombres,
que dibuixen cercles
en el meu camí.
Però també la vida
m’ha donat sorpreses
que no imaginava
que fossin per a mi.
Però el que és més constant,
sempre es repeteix,
és la melodia
d’aquest blues tan trist.
Blues de la nit
que sempre em corre per dins,
quan la ciutat
és l’animal adormit
que ronca en els bars
somiant que tu tornaràs,
i et fa despertar
immers en la soledat.
Blues de la nit
quan ningú hi ha al teu costat,
i esgarrapa el cor
el so d’un tren misteriós.
KILIAN JORNET
Sortiràs quan els estels
marquen encara amb el brill
el batec que té la nit.
I en silenci avançaràs,
ràpid entre la foscor,
pels carrers de Chamonix.
Tot encara està adormit,
quan t’allunyes del poblet,
i comences l’ascensió.
I amb els primers raigs de sol,
apareix al teu davant
el Mont Blanc que està esperant.
No t’emportes per pujar gairebé res.
En això, com en la vida,
has après que amb moltes coses
no s’arriba gaire lluny.
La muntanya t’ha ensenyat tot el que saps,
des de nen a la Cerdanya,
al refugi dels teus pares,
fins al lloc tan alt on tu estàs arribant.
Avui puges per tocar el sostre d’Europa,
fent un temps que mai ningú havia somiat.
Impossible anar i tornar en menys de cinc hores,
però els experts es tornaran a equivocar.
Ets un punt que salta ràpid per la cresta,
mentre una ombra d’helicòpter
es passeja al teu davant.
A tots ens costa respirar al sofà de casa,
pel ritme que mantens, vertigen que no sents,
el cor que s’encongeix al nostre puny,
Kilian Jornet.
A la cima poc t’hi estàs,
saps que has d’encarar el descens,
que és la clau per triomfar.
Tornar al lloc d’on has sortit,
desfent tot el que has pujat,
deixar intacte el teu camí.
I s’allunya ja la creu,
que un altre cop ha de quedar
en la freda soledat.
I et veurem seguir el compàs,
com tants cops has fet abans,
ballant amb la gravetat.
Baixar per poder sentir com has pujat,
com dos pols en equilibri,
saps que sense l’un no hi ha l’altre,
que no es poden separar.
A la vida ningú pot sempre estar a dalt,
i encara que a la muntanya
ens sembles insuperable,
de tu sempre ens ha sorprès la humilitat.
Esquivant tots els perills a què t’exposes,
mentre baixes les cingleres i els avencs,
en un no res ja has davallat més de mil metres,
i al poble tot es comença a preparar.
I sentim com ens recorre l’espinada,
l’emoció que ara ens embarga,
pel crono que estàs marcant.
A tots ens costa respirar al sofà de casa,
pel rècord que estàs fent, que no té precedents,
el cor que ja no hi cap, al nostre pit,
Kilian Jornet.
TU (versió en directe)
Com un dolç caramel
que et treu el gust amarg
del fons del paladar.
Com una brisa suau
que de cop t’ha portat
la serenor del mar.
Com llum quan surt el sol
vencent la meva por
fent fora la foscor.
Com el primer batec
del cor d’un embrió
dins un ventre d’amor.
I així et vas presentar,
sense avisar-me abans,
com far a l’horitzó
al nàufrag que era jo.
Un sol enmig del cel és el que ets, tu,
un pont que uneix les platges del desig,
poema del somriure que m’escrius, tu,
el vent que fa que voli el meu estel.
La calma després d’una tempestat, tu,
el núvol d’escalfor del meu alè,
la font que brolla fresca en la foscor, tu,
el cercle amb què es dibuixa el nostre amor.
Com quan per fi has plorat
veient com van marxant
rosecs que et van corcant.
Un dissabte de maig
que et deixa respirar
l’estiu que ve al costat.
Un vers xiuxiuejat
que encrespa aquesta pell
i et fa volar la ment.
L’acord inesperat
que desperta dins teu
el nen que vares ser.
XAVI CANELLES 